[Article] Un Procés a afermar

catalunya-espana-espana-catalunya_1_1529468El procés polític d’autodeterminació de Catalunya compta amb diversos actius. Una mobilització important, una majoria parlamentaria i una formulació de la Transició política. La base electoral és majoritària, però no superior al 50% ja que les eleccions del 25S, plebiscitàries, no van ser un referèndum homologat ni suficient. En els documents del Consell de la Transició Nacional hi ha explicitades les vies per resoldre una separació de l’Estat. Ara bé, en tot plegat hi manca l’estabilitat d’unes bases millor assentades. Per dir-ho en paraules dels independentistes americans del 1776, la declaració dels quals comença afirmant:

“Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.”

Doncs bé, és precisament això el que cal: explicar millor les causes. En termes antics en diríem ‘memorial de greuges’, en un concepte més actual ‘plec de càrrecs’ o directament ‘acusació’, però l’essència és la mateixa.

Ens aniria bé anar a l’Estat, a Europa i el món amb un dossier de 1000 planes amb una bona fonamentació política, jurídica, econòmica, social i cultural del mal tracte de l’Estat espanyol respecte Catalunya. Molts diran que ja està fet i des del convenciment subjectiu opinaran que la llista és llarga, i no els manca raó. Però una cosa és el convenciment i una altra ben diferent afermar-nos en una posició assentada, documentada i compartida.

Fins ara hem partit de diverses dades: les balances fiscals, les lleis portades al Tribunal Constitucional, la recentralització   quotidiana, les mancances   de   Rodalies, els peatges,… però no és prou de cara a formular amb claredat un greuge.

Bé, els fonaments que els independentistes americans anunciaven amb la declaració de les causes, en el nostre cas, ha de ser també coherents i amb una síntesi. I aquesta ha de ser possible sotmetre-la a l’anàlisi i l’escorcoll en tots els seus detalls i ha de ser objectiva: amb xifres, dades i elements concrets de denúncia. Només així es poden assolir objectius estratègics a mig termini i combatre accions a curt termini, com el fum de les posicions del govern central que ara demana “diàleg”. Fum, perquè el govern central no està en disposició de reconstruir l’equitat amb Catalunya.

La formulació d’una posició documentada i estructuralment sòlida ha de contenir una base que es pugui aportar a instàncies internacionals i que combati de rel les posicions que  posen en dubte els nostres fonaments. Aquesta  seria  una trinxera difícilment superable per a les posicions que fan una confrontació només d’eslògans, que pensen en el cansament de la població sobre la base a confondre’ns als mitjans de comunicació.

La síntesi dels colònies americanes era que volien deixar de ser colònies per a ser Estats en plenitud. La nostra posició no parteix el mateix concepte, ser colònia, sinó d’una posició diferent però igualment sòlida. Catalunya vol deixar de ser subjecte d’una relació de domini. Un domini injust en diferents camps, com són la discriminació fiscal i redistributiva, la marginació en la inversió, la manca de política industrial, la dissolució del sostre d’auto govern pactat el 1978, la marginació de la pobresa a Catalunya, la iniquitat lingüística, la judicialització de la política, la permanent deslleialtat institucional. I hi podem afegir, la demagògia anticatalana, la lluita contra un subjecte polític per part de l’Estat. Un Estat que no és solament un aparell administratiu central, sinó també els majors partits polítics, els mitjans de comunicació, les actuacions de tribunals, la ideologia jurídica,… en una voluntat d’hegemonia llaurada amb males arts i devaluant el sentit democràtic que el llindar dels països més avançats determina.

Espanya construeix un Estat centralitzat amb regions només descentralitzades i amb una mega  capital  radial  que  necessita  negar  el  dinamisme  de  la  perifèria  i essencialment de Catalunya. Espanya consolida així una vella tendència del Regne de Castella que parteix i assumeix els fets militars com a norma de relació. Això és, respecta el Pacte de Bergara en l’empat de les guerres carlines del XIX, del qual deriva la situació confederal del País Basc i Navarra, mentre que en el mediterrani (València, Balears i Catalunya) aplica senzillament la derrota i la submissió de la Nova Planta del

1714: la “Espanya assimilada”.

La bandera de la igualtat i l’equitat ha estat sempre catalana, en la confiança i lleialtat en la creació d’un Estat modern. Plenament frustrada aquesta opció, la demagògica “igualtat” serveix ara d’ariet polític contra Catalunya.

I, així, esgrimides totes les raons, quedaríem facultats per coincidir amb la conclusió de la declaració americana (només canviant ‘britànics’, per ‘espanyols’):

“…Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. (…) Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació…”

Manel Larrosa, desembre 2016

 

manelManel Larrosa Padró (1951, Sabadell), arquitecte
Titulació com a arquitecte: 197; col·legiat: 1978.
Doctorat ETSAB 1995. Tesi: “Un Model de la Forma Visual de l’Arquitectura”
Regidor d’urbanisme de Sabadell entre els anys 1979 i 1987. Treballs en el camp de l’arquitectura (habitatge i equipaments públics) i l’urbanisme (redacció i tramitació de plans urbanístics). Participació en el “Fòrum Terrassenc” en la formulació de la Verda Sant Llorenç-Collserola (publicació 1996) i amb l’agrupació “Via Verda de Cerdanyola” en la seva aplicació a l’ampliació de la Universitat Autònoma de Bellaterra (publicació 1997). Participació en la redacció del Pla Estratègic de la Ciutat Terrassa ( 1992 al 1995) i en el Pla Estratègic de Barcelona (1998-1999). Membre de l’ADENC i de la Campanya Contra el Quart Cinturó.
Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Fem Futur, General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.